El naixement dels estudis d'animació espanyols a Animation Studies 2.0

Gràcies a Eve Benhamou i Anastasiia Gushchina, l’animació espanyola ha tingut cabuda en un blog d’animació de referència com és Animation Studies 2.0. En el text que he publicat, hi faig un resum ràpid dels principals estudis d’animació dels inicis i durant la dictadura. Espero que sigui el primer, però no el darrer d’aquests articles que permeti donar a conèixer la riquesa de la nostra indústria de l’animació.

Aquí hi ha l’article original en anglès.
https://blog.animationstudies.org/?p=6655

A continuació, us deixo la versió reduïda en CATALÀ i CASTELLA, així com una bibliografia final.

CAT
Malgrat el retard que arrossegà la creació animada a casa nostra, la industrialització dels estudis d'animació espanyols es va produir només una dècada més tard que als Estats Units. Tanmateix, les primeres experiències van passar a principis del segle XX. Segundo de Chomón va ser un dels primers cineastes que van muntar un estudi d'animació a Espanya, i més concretament a Barcelona. Hi va fer intertítols, acoloriment de cel·luloide i trucs per a la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Les seves obres principals van ser pel·lícules de trucatges o trick-films (El hotel eléctrico) de producció francesa, tot i que va intentar posar en marxa diversos estudis a Barcelona els anys 1901 i 1910.

La següent possibilitat de fer de l'animació un negoci rendible va venir amb Josep Serra Massana, que l'any 1934 va establir el seu propi estudi per animar publicitat per a clients locals. L'Estudi Serra Massana no va sobreviure a l'arribada de la dictadura, però ha arribat fins a nosaltres un curt independent de l’època: Enric Ferran, que formaria part de l'època daurada dels quaranta, va animar un anunci titulat RCA radio (ca. 1934). En aquesta animació, una dona balla nua davant d'un home que somia despert prop d'una ràdio RCA, una llibertat en la representació corporal que es veurà mutilada durant la dècada vinent.

A la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil, es van crear més de cinc estudis a Barcelona. Cap d'ells va sobreviure a la crisi cinematogràfica de la dècada de 1950 desencadenada per la derrota d'Alemanya i Itàlia el 1945, així com el viratge polìtic del govern manifestat pel suport a l’Opus Dei. Dibsono Films i Hispano Gráfic Films es van crear al final de la conflagració, però més tard van unir forces sota un nom conjunt: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuïdors, Ramón Balet i José María Blay, van crear a Barcelona el seu estudi de producció per animar el primer llargmetratge d'animació europeu dibuixat a mà el 1945: Garbancito de la Mancha, el primer dels tres que la productora acabaria creant. A partir dels anys cinquanta, els canvis polítics i econòmics van acabar amb aquesta etapa daurada i els estudis d’aquesta dècada van acabar tancant. 

RCA Radio (ca. 1935); animació d'Enric Ferran.

A la dècada dels seixanta, l'economia de la dictadura es va expandir a mesura que el govern es centrava en el turisme, i el país es va obrir lleugerament a influències exteriors. Dos estudis van sorgir en aquest nou context: els Estudios Moro de Madrid (gràcies a la producció televisiva i la publicitat) i els Estudios Macián de Barcelona (que van agafar alguns personatges d'Estudios Moro per crear el següent llargmetratge: El mago de los sueños [1966]). La producció animada va poder mostrar nous continguts i temes, però aquests sempre estaven restringits per les lleis de censura de la dictadura.

L'últim llargmetratge d'animació espanyol va començar la seva producció quan Franco estava greument malalt, i no es va poder projectar fins després de la mort del dictador, l'any 1975. Es va anomenar Historias de Amor y Masacre. La pel·lícula s'adreçava als adults, mostrava els tabús que no s’havien pogut mostrar durant la dictadura, incloses agudes crítiques al franquisme, i presentava continguts explícits i obertament sexuals que no s'havien vist mentre el dictador encara era viu. El director va ser Jordi Amorós, que va convèncer l'editor d'una revista satírica en la qual treballava, El Papus (precedent de El Jueves), per invertir en aquesta pel·lícula feta amb historietes de diversos il·lustradors de la revista. Amorós formaria part dels estudis que participarien del boom de l'animació a la publicitat als anys 80, i dirigiria l'últim llargmetratge fet a Espanya en animació dibuixada a mà abans de l'arribada del CGI.

Malgrat els alts i baixos de la dictadura, amb la mort del dictador i la primera pel·lícula d'animació per a adults, els estudis espanyols dels anys setanta van intentar regularitzar una situació que s'acabaria estabilitzant durant la transició a la democràcia amb l’expansió de la publicitat i l’arrelament de la televisió.

CAST
Pese a una creencia común, la industrialización de los estudios de animación españoles se produjo sólo una década más tarde que en Estados Unidos. Sin embargo, las primeras experiencias ocurrieron a principios del siglo XX. Segundo de Chomón fue de los primeros cineastas que montaron un estudio de animación en España, y más concretamente en Barcelona. Allí realizó intertítulos, coloreó celuloide e hizo films de trucos para la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Sus trabajos principales fueron películas de trucos (o film-tricks  como El hotel eléctrico) de producción francesa, aunque intentó poner en marcha varios estudios en Barcelona en 1901 y 1910.

La posibilidad de hacer de la animación un negocio rentable llegó con Josep Serra Massana, quien en 1934 instaló su propio estudio para animar publicidad para clientes locales. El Estudi Serra Massana no sobrevivió a la llegada de la dictadura, pero de esta época nos ha llegado un corto independiente: Enric Ferran, que formaría parte de la época dorada de los años cuarenta, animó un anuncio titulado RCA radio (ca. 1934). En esta animación, una mujer baila desnuda frente a un hombre que sueña despierto cerca de una radio RCA, una libertad en la representación del cuerpo que quedará mutilada durante la próxima década.

En la década de 1940, tras el final de la Guerra Civil Española, se crearon más de cinco estudios en Barcelona. Ninguno de ellos sobrevivió a la crisis cinematográfica de la década de 1950 que fue provocada por la derrota de Alemania e Italia en 1945 y los cambios políticos del gobierno que sustituyeron su apoyo al partido falangista por el soporte al Opus Dei. Al final del conflicto se crearon Dibsono Films e Hispano Gráfic Films, pero luego unieron fuerzas bajo un nombre conjunto: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuidores, Ramón Balet y Josep María Blay, crearon su estudio de producción en Barcelona para animar el primer largometraje europeo de animación dibujado a mano en 1945: Garbancito de la Mancha, el primero de los tres que finalmente crearía la productora. A finales de los años cincuenta, sin embargo, no hubo estabilidad para el desarrollo de los estudios en España y todos ellos tuvieron que cerrar.

Cartel promocional de El mago de los sueños (1966). Estudio Macián.

En la década de 1960, la economía de la dictadura se expandió cuando el gobierno decidió centrarse en el turismo y el país se abrió ligeramente a las influencias exteriores. Surgieron dos estudios principales: los Estudios Moro de Madrid (que crecieron gracias a la producción televisiva y la publicidad) y los Estudios Macián de Barcelona (que tomó algunos personajes de los Estudios Moro para crear el siguiente largometraje: El mago de los sueños [1966]). En la animación podían aparecer nuevos contenidos y temas, pero siempre estaban restringidos por las leyes de censura de la dictadura.

El último largometraje español de animación comenzó su producción cuando Franco estaba gravemente enfermo y no pudo proyectarse hasta su muerte, acaecida en 1975. Se llamó Historias de Amor y Masacre. La película estaba dirigida a adultos, mostrando los tabúes de la dictadura, incluidas duras críticas al franquismo, y mostrando contenidos explícitos y sexuales que no se habían visto mientras el dictador aún estaba vivo. El director fue Jordi Amorós, quien convenció al editor de una revista satírica en la que trabajaba, El Papus (antecedente de El Jueves), para invertir en esta película realizada a partir de historietas de varios ilustradores de la revista. Amorós formaría parte de los estudios que iniciarían un gran boom de la animación en publicidad en los años ochenta, y dirigiría el último largometraje realizado en España en animación dibujada a mano antes de la llegada del CGI.

A pesar de los vaivenes de la dictadura, con la muerte del dictador y la primera película de animación para adultos, los estudios españoles de los años setenta habían intentado regularizar una situación que acabaría por estabilizarse durante la transición a la democracia gracias a la expansión de la publicidad y el arraigo de la televisión.

Cartel de Amor y masacre (1979), de Jordi Amorós.

BIBLIOGRAFIA

Artigas, Jordi. Cinema d’animació publicitari i l’entorn de l’animació catalana a l’època de la República. Cinematògraf, 3, pp. 175-208, 2001.

De la Rosa, Emilio. Cine de animación en España. In: Gianalberto Bendazzi (ed.), Cartoons: 110 años de cine de animación, Madrid: Ocho y Medio, pp. 469-508, 2003.
Manzanera, María. Cine de animación en España. Murcia: Editum, Universidad de Murcia, 1992.

Minguet, Joan Maria. Segundo de Chomón and the fascination for color. Film History, 21(1), pp. 94-103, 2009.

Pagès, Maria. The shift to national Catholicism and the Falange in the Second World War: The case of Garbancito de la Mancha (1945). Journal of Visual Political Communication, 6(1), pp. 81 – 106, 2018.

https://intellectdiscover.com/content/journals/10.1386/jvpc_00004_1

Pagès, Maria. The Golden Age of Spanish Animation (1939-1951). Animation, an interdisciplinary journal, 15(1), pp. 37-60, 2020. 

https://journals.sagepub.com/doi/pdf/10.1177/1746847719898851

San Román, Jorge, and Delgado-Sánchez, Cruz (2015). De Don Quijote a los Trotamúsicos. los dibujos animados de Cruz Delgado. Madrid: Diábolo Ediciones.

Tharrats, Joan Gabriel. Los 500 films de Segundo de Chomón. Zaragoza: Prensa Universitaria Zaragoza, 2014.

Yébenes, Pilar. Cine de animación en España. Madrid: Ariel, 2002.

Érase una vez... a El Cartoonscopio

CAT

Gràcies a l'amable invitació de Cruz Delgado (el fill del més prolífic director espanyol d'animació tradicional) he pogut participar en aquest podcast dedicat a l'animació d'Érase una vez.... El Cruz em va convidar per tal que aportés la informació que he anat recopilant amb els anys no només d'aquesta pel·lícula sinó també de Josep Escobar, que va ser un animador fonamental de l'etapa daurada de l'animació dels anys quaranta a Catalunya. Quan encara no s'estava fent animació a la resta d'Espanya, i el tímid intent de crear indústria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durant l'època republicana no havia tingut continuïtat, a Catalunya neixen després de la Guerra Civil tot un seguit d'estudis que van demostrar el bon moment que vivia la indústria de l'animació. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay i Estela Films són les productores catalanes que durant els anys quaranta van permetre una expansió de la indústria catalana creant publicitat animada, sèries d'animació, animació divulgativa i científica, així com quatre llargmetratges d'animació en poc més de sis anys (1945- 1952). 

https://www.ivoox.com/cartoonscopio-56-erase-vez-de-audios-mp3_rf_111400341_1.html

Amb aquest podcast fem un repàs a aquesta etapa gloriosa, intensa i amb molts alts i baixos que culmina amb l'estrena d'Érase una vez..., on es reuneix tot el talent del moment per donar lloc al que sovint s'ha qualificat, i amb raó, el cant del cigne de l'edat daurada de l'animació espanyola. Després d'aquest film estrenat el 1950, i amb la poca viabilitat de la darrera estrena de Balet y Blay el 1952, Sueños de Tay-pi, no tornarem a tenir llargmetratges fins que el 1966 s'estreni El mago de los sueños. Tota una indústria es va desmantellar i va trigar més d'una dècada en recuperar-se, malvivint amb la publicitat. Els artífex de l'edat daurada els anys seixanta ja s'havien reciclat, i permetran el boom del còmic de l'etapa de Bruguera: no només Escobar, sinó també Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran i Sevillano formaren part d'aquests animadors que es van reciclar a les imatges estàtiques per continuar vivint de l'ofici de dibuixant. Agraeixo al Cruz la seva insistència a tenir-me en el programa, i espero que aquesta participació es repeteixi en el futur. Gràcies, Cruz!

ESP

Gracias a la amable invitación de Cruz Delgado (el hijo del más prolífico director español de animación tradicional) he podido participar en este podcast dedicado a la animación de Erase una vez.... Cruz me invitó a que aportara la información que he ido recopilando con los años no sólo de esta película sino también de Josep Escobar, que fue un animador fundamental de la etapa dorada de la animación de los años cuarenta en Cataluña. Cuando todavía no se estaba haciendo animación en el resto de España, y el tímido intento de crear industria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durante la época republicana no había tenido continuidad, en Cataluña nacen después de la Guerra Civil una serie de estudios que demostraron el buen momento que vivía la industria de la animación. Hispano Gráfico Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay y Estela Films son las productoras catalanas que durante los años cuarenta permitieron una expansión de la industria catalana creando publicidad animada , series de animación, animación divulgativa y científica, así como cuatro largometrajes de animación en poco más de seis años (1945-1952). 

Con este podcast hacemos un repaso a esta etapa gloriosa, intensa y con muchos altibajos que culmina con el estreno de Erase una vez..., donde se reúne todo el talento del momento para dar lugar a lo que a menudo se ha calificado, y con razón, el canto del cisne de la edad dorada de la animación española. Después de este filme estrenado en 1950, y con la poca viabilidad del último estreno de Balet y Blay en 1952, Sueños de Tay-pi, no volveremos a tener largometrajes hasta que en 1966 se estrene El mago de los sueños. Toda una industria se desmanteló y tardó más de una década en recuperarse, malviviendo con la publicidad. Los artífices de la edad dorada en los años sesenta ya se habían reciclado, permitiendo el boom del cómic de la etapa de Bruguera: no sólo Escobar, sino también Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran y Sevillano formaron parte de estos animadores que se reciclaron en las imágenes estáticas para seguir viviendo del oficio de dibujante. Agradezco a Cruz su insistencia en tenerme en el programa, y ​​espero que esta participación se repita en el futuro. ¡Gracias, Cruz!

ENG

Thanks to the kind invitation of Cruz Delgado (the son of the most prolific Spanish director of traditional animation) I was able to participate in this podcast dedicated to the animation of Érase una vez.... Cruz invited me in order to provide the information that I have been collecting over the years not only about this film but also about Josep Escobar, who was a fundamental animator of the golden stage of animation in the 1940s in Catalonia. When animation was not yet being done in the rest of Spain, and the timid attempt to create an industry by SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) during the Republican era had not had continuity, in Catalonia a whole series of studies were born after the Civil War, and thet demonstrated the good times that the animation industry was living. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay and Estela Films are the Catalan production companies that during the 1940s enabled the expansion of the Catalan industry by creating animated advertising , animated series, dissemination and scientific animation, as well as four animated feature films in just over six years (1945-1952). 

With this podcast we take a look at this glorious, intense era with many ups and downs that culminate with the premiere of Érase una vez..., where all the talent of the moment gathered to give rise to what has often been qualified, and rightly so, the swan song of the golden age of Spanish animation. After this film released in 1950, and with the poor viability of Balet y Blay's last release in 1952, Sueños de Tay-pi, we will not have feature films again until El mago de los sueños is released in 1966. An entire industry was dismantled and took more than a decade to recover, living off of advertising. The artists of the golden age in the sixties had already been recycled, and they will allow the comic boom of the Bruguera era: not only Escobar, but also Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran and Sevillano were part of these animators who were recycled into static images to continue living from the draftsman's craft. I thank Cruz for his insistence on having me on the podcast, and I hope that this participation will be repeated in the future. Thanks Cruz!

 

Deixar-hi la pell

El Col·legi de Metges de Barcelona ha organitzat una exposició sobre la dermatologia històrica a Catalunya, que ha estat l'espai on hem fet el darrer rodatge. Us preguntareu què té a veure la dermatologia amb l'animació, però curiosament tenen més punts en contacte del que ens pensem. El comissari de l'exposició, l'Alfons Zarzoso, es va posar en contacte amb mi perquè volia saber més coses d'un escultor que havia treballat fent models mèdics amb cera durant deu anys abans de la Guerra Civil. Els seus documents sobre el personatge s'acabaven l'any 1939, fins que va connectar la biografia d'aquest escultor amb la de l'animador Frederic Sevillano, de qui ja vam parlar en un altre post. Després de la Guerra, Sevillano va entrar a treballar a l'equip de Dibsono Films, i va continuar vinculat a l'animació a través de Dibujos Animados Chamartín i Baguñà Hnos S.L, on es va dedicar a animar curtmetratges científics i divulgatius per l'Editorial Científica Cinematográfica.

Per corroborar aquestes dades, va venir a l'exposició la filla de l'animador, l'Èrica Sevillano, amb fotografies de l'època de Chamartín. El comissari de l'exposició li va ensenyar alguns models amb cera amb la signatura del seu pare, i d'altres que, tot i no anar signats, podien molt bé ser d'ell. L'Alfons Zarzoso va enllaçar la feina de l'animador a Estela Films amb la d'escultor i pintor mèdic quan va vincular una fotografia de la producció d'Érase una vez..., on surt Sevillano pintant un cel estrellat, i les mostres dermatològiques en cera, que reprodueixen malalties cutànies molt semblants al cel estrellat de la producció d'Estela. Va ser un plaer poder aprendre i conèixer una mica més de la vida d'aquest animador que, com tots els de la seva generació, era polifacètic per imperatiu econòmic i per curiositat innata.

Alfons Zarzoso i Èrica Sevillano.

Caricatura de Frederic Sevillano a l'exposició.

Frederic Sevillano pintant el cel d'Érase una vez...

El Colegio de Médicos de Barcelona ha organizado una exposición sobre dermatología histórica en Catalunya, que ha sido el espacio en el que hemos hecho nuestro último rodaje. Seguramente os preguntaréis qué tiene que ver la dermatología con la animación, pero curiosamente tienen más puntos en contacto de los que creemos. El comisario de la exposición, Alfons Zarzoso, se puso en contacto conmigo para saber más cosas sobre un escultor que había trabajado haciendo modelos médicos en cera durante diez años antes de la Guerra Civil. Los documentos que él tenía sobre el personaje acababan en el año 1939, hasta que vinculó la biografía de este escultor con la del animador Frederic Sevillano, de quien hablamos en otro post. Después de la Guerra, Sevillano entró a trabajar en el equipo de Dibsono Films, y continuó vinculado a la animación a través de Dibujos Animados Chamartín i Baguñà S.L, donde se dedicó a animar cortos científicos y divulgativos para la Editorial Científica Cinematográfica.

Para corroborar estos datos, vino a la exposición la hija del animador, Erica Sevillano, con fotografías de su padre de la época de Chamartín. El comisario de la exposición le mostró algunos modelos en cera firmados por su padre, y otros que, a pesar de no llevar su firma, probablemente también fueron confeccionados por Sevillano. Alfons Zarzoso conectó el trabajo del animador en Estela Films con el de escultor y pintor médico al vincular una fotografía de la producción de Érase una vez..., en la que sale Sevillano pintando un cielo estrellado, con las muestras dermatológicas en cera, que reproducen enfermedades cutáneas muy parecidas al cielo estrellado de Estela. Fue un placer poder aprender y conocer un poco más la vida de este animador que, como todos los de su generación, era polifacético por imperativo económico y por curiosidad innata.

The Medical College of Barcelona has organized an exhibition about historical dermatology in Catalonia, that had been the setting of our last shooting session. Probably you wonder what is the relationship between dermatology and animation, but they have more points in common than we think. The exhibition comissioner, Alfons Zarzoso, got in contact with me because he wanted to know more about an sculptor that had worked on medical models for ten years before de Civil War. His documents ended on 1939, until he connected the sculptor's biography with the one of the animator Frederic Sevillano, whom we talked about on another post. After the war, Sevillano started to work on the Dibsono Films Studio, and worked on animation through Dibujos Animados Chamartín and Baguñà Hnos S.L, where he animated some scientifical short films for the Editorial Científica Cinematográfica. To check that data, the daughter of the animator, Erica Sevillano, came to the exhibition with some photos of the Chamartín period. The exhibition comissioner showed her some wax models signed by his father, and some other anonymous ones that could be his. Alfons Zarzoso connected the animator's work for Estela films with the sculptor's one because a photo that showed Sevillano painting some stars in a background of the film Érase una vez... was very similar to the dermatological stains of the models he made. It was a pleasure to know more about the life of that animator realizing that, as many of his generation peers, he was a multifacetic artist because of economical and curiosity seeker needs.

Scientific drawing by Frederic Sevillano. Museu d'Història de la Medicina de Catalunya.

Scientific drawing by Frederic Sevillano. Museu d'Història de la Medicina de Catalunya.

L'estudi de Josep Escobar

La setmana passada vam estar gravant la taula de dibuix del dibuixant i animador Josep Escobar. Els seus familiars ens van obrir les portes de la seva casa de Santa Eulàlia de Ronçana i vam recrear el seu estudi en plena ebullició, amb pintura, tintes i pinzells. Va ser molt curiós veure com Escobar, per anar més ràpid, tenia una capsa plena de segells amb les onomatopeies i els objectes més recurrents, com ara ¡Aaay! o ¡Pom!, o bé taules i llits que acostumen a fornir els fons de les seves vinyetes. Vam poder xafardejar entre el merxandatge que van generar els seus personatges, com ara el Zipi i el Zape o el Carpanta, i vam gravar càmera en mà la seva taula de dibuix adientment recreada. El que ens va costar més va ser encendre la seva pipa, per fer veure que el mestre tot just l'havia deixada a sobre de la taula. Quin tip de riure s'hauria fet l'Escobar, si ens hagués vist.

Els segells metàl·lics del mestre.

Per la tarda vam gravar l'escena dels censors; és a dir, vam recrear un espai buit on els censors havien estat valorant els pros i els contres de censurar Érase una vez... després de visionar el film. El fum també va ser  present en aquesta escena, i en gran quantitat. De fet, tot i estar desconnectada, va saltar varis cops l'alarma contra incendis, la qual cosa ens va forçar a interrompre vàries vegades la gravació. Tot i així, gràcies a un patinet per a l'ocasió, vam poder filmar uns magnífics plans d'aproximació tot fent lliscar la càmera per sobre de la taula dels censors. El director de fotografia va estar encantat de poder anar en patinet i treballar al mateix temps.

Encenent la pipa de Josep Escobar

Merchandising de Zipi i Zape i Carpanta.

La semana pasada estuvimos grabando en la mesa del dibujante y animador Josep Escobar. Sus familiares nos abrieron las puertas de su casa en Santa Eulàlia de Ronçana para recrear su estudio en plena ebullición, con sus pinceles, pintura y tinta. Fue muy curioso comprobar como Escobar, para ir más rápido dibujando, tenia una caja llena de sellos metálicos con las onomatopeyas más recurrentes, como ¡Aaay! o ¡Pof!, y también con mesas y camas de diferentes tamaños, objetos recurrentes en el fondo de sus viñetas. Pudimos husmear entre el merchandising que generaron sus personajes, como por ejemplo los gemelos Zipi y Zape o Carpanta, y grabamos su mesa de dibujo pertinentemente recreada con la cámara al hombro. Lo que más nos costó fue encender su pipa, para dar a entender que el maestro la acababa de dejar encima de la mesa. Que hartón de reír se habría hecho Escobar de habernos visto.

La ficha policial de Josep Escobar en la mesa de los censores.

Por la tarde grabamos la escena de los censores; es decir, recreamos el espacio vacío en el que los censores estuvieron valorando los pros y contras de censurar Érase una vez... tras un visionado del film. El humo volvió a estar presente en esta escena, y en gran cantidad. De hecho, a pesar de estar desconectada, la alarma contra incendios saltó varias veces, y nos forzó a interrumpir la grabación. A pesar de este inconveniente y con la ayuda de un patinete, pudimos filmar unos magníficos planos de aproximación deslizando la cámara por encima de la larga mesa de los censores. El director de fotografía estuvo encantado de poder ir en patinete y trabajar al mismo tiempo.

El proyector y el patinete.

Last week we were shooting the drawing desk of the illustrator and animator Josep Escobar. His relatives opened the doors of his house in Santa Eulàlia de Ronçana so we could film in, and we recreated the studio full of brushes, pencils and paint. It was very interesting to see that Escobar had a box full of stamps made with iron with the most used onomatopoeias and objects, like ¡Aaay! or ¡Pof!, and furniture like beds and tables that furnish the back of his vignettes. We were able to gossip among the merchandising of his characters, like Zipi and Zape or Carpanta, and we recorded the desk filled with atrezzo with a hand-held camera. We tried to light his pipe like if the master has just left the room. He’d laughed a lot if he’d have seen us.

In the afternoon we filmed the censorship's scene; we recreated an empty meeting space where the censors would just screened the film Érase una vez... in order to have an opinion about it. The smoke was in that scene, too, and a lot of it. In fact, although the fire alarm was disconnected, it switched on several times, so we were forced to interrupt the shooting. At last, we could make some wonderful shoots placing the camera on top of a scooter, to make some zoom ins sliding through the censors' long table. The director of photography was delighted by doing both, going on scooter and working.

A recreation of the script approved by censorship.

 

Antecedents (film background) Part 3

Estela Films

       L’any 1949 els Dibujos Animados Chamartín es disolen i la majoria dels seus dibuixants passen a formar part d’un equip que esmerçarà tots els seus esforços per donar continuïtat a la indústria de l’animació a Catalunya sota la batuta de Josep Benet, llavors secretari del mecenes català Fèlix Millet i Maristany. El projecte que ha de servir per reflotar una indústria malmesa i sense cap suport administratiu ni polític serà un guió a partir del conte de la Ventafocs que els gemans Baguñà ja havien registrat l’any 1948 però que no aconseguien fer realitat per problemes pressupostaris.

       El 13 de febrer de 1950 el director General del Ministeri d’Educació Nacional obre una diligència que autoritza la transferència del permís de rodatge atorgat l’any 1948 als germans Baguñà per rodar la Ventafocs a la casa Estela Films. També esmenta la substitució del títol de La Cenicienta pel de Érase una vez...  Estela Films ja pot començar a dibuixar els primer fotogrames de la seva Òpera Prima. 

Article dedicat a Estela Films, revista "Cámara", 1 maig 1950.

  

     De fet, quan s’atorga el permís de rodatge, la realització del film ja estava pràcticament a les acaballes: s’havia iniciat l’1 de març de l’any anterior com a iniciativa de Josep Benet i Morell, que més tard esdevindria advocat, historiador reconegut i senador per la coalició d’esquerres Entesa dels Catalans. Josep Benet va ser acreditat com a director general d’Estela Films el 21 d’abril del 1949, juntament amb el cunyat de Fèlix Millet, Jordi Tusell. Aquest traspàs de poders es duia a terme quan feia poc més d’un mes que Benet havia engegat la producció del llargmetratge d’animació a la capital catalana als estudis del carrer Muntaner. Era una pràctica força habitual a l’Espanya de l’època: les dates oficials de constitució de les societats cinematogràfiques acostumen a ser posteriors a l’inici de les seves activitats. 

Josep Escobar dóna indicacions a la model de l'Esbart Dansaire que fa de Ventafocs.

       Les esperances dipositades en aquest projecte eren moltes, i se’n fa ressó la premsa de l’època en una entrevista amb Josep Benet a principis del 1950 (revista sense identificar, Arxiu Josep Benet)

"- Quan s'acabarà "Érase una vez…"?

-  A finals de febrer. El seu rodatge haurà durat uns 20 mesos.

- Continuaran produint dibuixos animats? 

- Sens subte. No es monten uns estudis per realizar una sola pel·lícula, ni es crea un equip tècnic, ni un arxiu, ni molts dibuixants, per després abandonar l'empresa. En poc temps podrem anunciar el tema i els autors del guió de la nostra propera producció, que té com a títol provisional "Viaje fantástico".

- I les pel·lícules en presa directa, què?

- Si el públic acull Érase una vez… de grat, immediatament encetarem el nostre pla de producció en presa directa. Tenim previstes tres pel·lícules.”

Estela Films encara està en actiu avui en dia, però ja mai més ha tornat a fer dibuixos animats.

Estela Films 

       El 1949 se disuelve Dibujos Animados Chamartín, y la mayoría de sus dibujantes pasan a formar parte de un equipo que invertirá todos sus esfuerzos en dar continuidad a la industria de la animación en Cataluña bajo la batuta de Josep Benet, quien por aquel entonces, era secretario del mecenas catalán Félix Millet y Maristany. El proyecto, que canalizará el reflote de una industria maltrecha y sin ningún tipo de apoyo administrativo ni político, será un guión a partir del cuento de la Cenicienta que los hermanos Baguñà ya habían registrado en el año 1948, sin conseguir hacerlo realidad por problemas económicos.

       El 13 de febrero de 1950 el director General del Ministerio de Educación Nacional abre una diligencia que autoriza la transferencia del permiso de rodaje otorgado el año 1948 a Jaume Baguñà para rodar la Cenicienta a la casa Estela Films. También se hacer referencia a la sustitución del título de La Cenicienta por el de Érase una vez... Estela Films ya puede empezar a dibujar los primeros fotogramas de su Opera Prima. 

"Hollywood style, cartoonists of Estela Films embody their characters by copying from real life".
Estela Films in 1950's "Cámara" journal.

       De hecho, el permiso de rodaje se otorga cuando el film ya está prácticamente acabado; su rodaje había empezado el 1 de marzo del año anterior como iniciativa de Josep Benet y Morell, que más tarde sería un reconocido abogado, historiador y senador por Entesa dels Catalans. Josep Benet fue acreditado como director general de Estela Films el 21 de abril del 1949, de forma conjunta con el cuñado de Fèlix Millet, Jordi Tusell. Este traspaso de poderes se llevaba a cabo de poco más de un mes de haber iniciado el rodaje del film en la capital catalana. Era una práctica bastante habitual en la España de la época: los datos oficiales de la constitución de sociedades cinematográficas acostumbran a ser posteriores al inicio de sus actividades.

 Las esperanzas puestas en este proyecto eran muchas, y de ello se hizo eco la prensa de la época en una entrevista a Josep Benet a principios del 1950: 

- ¿Cuando se acabará “Érase una vez...”?

- A finales de febrero. Su rodaje habrá durado unos 20 meses.

- ¿Continuarán produciendo dibujos animados?

- Sin duda. No se montan unos estudios para realizar una sola película, ni se crea un equipo técnico, ni un archivo, ni muchos dibujantes, para después abandonar la empresa. En poco tiempo podremos anunciar el tema y los autores del guión de nuestra próxima producción, que tiene como título provisional: “Viaje fantástico”.

- ¿I las películas en toma directa, qué?

- Si el público acoge “Érase una vez...” de buena gana, inmediatamente empezaremos nuestro plan de producción en toma directa. Tenemos previstas tres películas.

Estela Films es una productora que aún está en activo, aunque ya no ha vuelto a hacer cine de animación.

Estela Films

Alexandre Cirici-Pellicer, the art director, shows the storyboard of the film to the Cámara journal reporter.

On 1949 Dibujos Animados Chamartín faded out and the majority of the cartoonist got into a new project. It would tell the story of Cinderella and was supposed to be produced by Estela Films and Josep Benet with the help of catalan patron Fèlix Millet i Maristany. They wanted to get back to life the animated film industry in Catalunya as it was just a few years ago, despite a lack of administration or politcal support. The script had been licensed by Jaume Baguñà on 1948, but he couldn’t bear its financial challenges.

On the 13rd of February 1950 the director of the Ministerio de Educación Nacional started a process to approve the transfer of the shooting license given to Jaume Baguñà to Estela Films. It mentioned too the changing of the title from Cinderella to Érase una vez... After that, Estela Films could animate the first frame of its debut film.

In fact, when the license is given the film was almost finished: it had started the 1st fo May of the previous year, headed by Josep Benet, who in the future will be historian, advocate and senator. He was credited as General Director of Estela Films on the 21st of April 1949, in common with Jordi Tusell, Fèlix Millet’s brother-in-law. This power transfer was taking place more than a month later than the production started. That was a usual practice in Spain: the legalization of Cinema Societies took place later than the starting of its activities.

Hopes invested on that project were so many that the media spreaded the news very quickly, as we can see in a Josep Benet’s interview early on 1950:

“- When will the film Érase una vez... be finished?

- At the end of February. The shooting would have taken 20 month.

- Will you make more animated films?

- Of course. We don’t build up a Studio, gather a technical an artistic team and all that, just for fun. We will be able to announce very soon the subject and the script authors of our next project, that it’s temporarily called “Viaje fantástico” (Fantastic travel).

- And what about shooting with actors?

- If the audience is satisfied with Érase una vez..., we will start immediately our production plan with actors. We have three films in mind.”

Estela Films is still producing films, but it has never done an animated film once more.


Estela Films



More Information:

L'animació a Catalunya durant la República, de Jordi Artigas

"Historia del dibujo animado español", de Jose María Candel

"El mundo de Escobar", de A. Guiral i J.M. Soldevilla

"El cine de animación en España", de María Manzanera